Andrew Wylie és un dels agents literaris més importants del moment. Representa a més de 700 escriptors, entre d'ells P. Roth, J. Updike, S. Rushdie, M. Amis o H. Kissinger, per a molts és un referent en el món literari.
No és que l'entrevista mostri com és el dia a dia d'un agent literari ni quina és la seva feina concreta, però no va malament saber una mica més de la visió que té del món literari un dels més grans agents que hi ha avui en dia.
"Els mals llibres mai són un bon negoci"
 |
| Foto: Jordi Roviralta |
Quan jo no hi sigui
En aquesta vida pots fer el que t'agrada per guanyar diners ... O no. O fer alguna cosa que no t'agrada només per guanyar diners. O no. La lliçó de Wylie és que si fas el que t'agrada, potser no guanyis, però almenys ningú podrà treure't això. Si vostè ha preferit ser pobre i feliç, o fins i tot si ha aconseguit ser ric i feliç, segueixi llegint. Perquè la segona lliçó de Wylie és que quan fas una cosa que aporta valor a tots, el teu treball es converteix en una aventura apassionant, que vols perpetuar, més enllà de la teva pròpia existència. Per això, Wylie ja ha nomenat hereva de la seva cartera d'autors a una altra agent literària, perquè, diu, "el que faig valdrà la pena seguir fent-ho quan jo ja no hi sigui".
El meu pare era professor de literatura francesa i tenia una gran biblioteca; la meva mare provenia d'una família de financers.
Què preferia vostè, comptes o lletres?
Sempre he cregut que les lletres de qualitat generen també xifres de qualitat: els bons llibres són rendibles. Si només hagués volgut guanyar diners, abans de vendre best sellers dolents hagués estat banquer.
Un agent literari sap mesclar.
Ho vaig ser després d'un llarg camí: vaig estudiar filosofia presocràtica a Harvard i politologia xinesa.
No semblen FP.
En graduar-me vaig agafar el traspàs d'una llibreria en el Village, a John Street, i dormia allà en un matalàs a terra. Sense dutxa.
No trobava a faltar la dutxa?
Així em vaig obligar a exercir la meva simpatia per ser admès en dutxes alienes. A més, em van comprar llibres Bob Dylan i John Cage.
Què li van explicar?
Només els vaig observar. Venia edicions alemanyes de clàssics grecs: molt pocs llibres.
El crec.
Per pagar el lloguer vaig haver conduir un taxi tres mesos per Manhattan.
Sembla que es va divertir.
Manhattan als setanta era increïble, però seguia tinguent que pagar el lloguer. Així que als 33 anys vaig buscar feina en editorials. I en totes em preguntaven: "Tu què llegeixes?".
¿...?
Contestava que als presocràtics i ells, condescendents, m'acomiadaven dient que tornés després de llegir best sellers, coses com avui de Danielle Steel i altres horrors.
Pitjor és haver de treballar.
A mi, llegir llibres dolents em resulta un esforç insofrible. Així que vaig pensar en fer-me agent literari. En vaig buscar un i l'imitava.
Era divertit?
Se n'anava a menjar amb un dels seus tres o quatre autors i tornava begut i cridava a un dels seus tres o quatre amics en editorials i intentava vendre'ls tres o quatre originals. La resta del dia passava l'estona.
Li va semblar estimulant?
Vaig pensar que era exactament la feina que volia fer. Però no vendria llibres dolents d'autors amb els que no volgués menjar.
També és un ofici respectable.
Mai vendré llibres que jo no llegiria a gent amb la que jo no parlaria, perquè al final, a més d'avorrir molt, si no encertes pots arruïnar, i si encertes és pitjor: acabes bevent per poder aguantar els teus autors. Per guanyar diners, millor ser banquer, bé, ja no sé si a Espanya...
Deixem-ho.
Així que em vaig fixar en un periodista mític, I.F. Stone, que escrivia El judici de Sòcrates, i vaig trucar-lo per ser el seu agent. No em va fer cas fins que li vaig recitar a Homer en grec.
¿Recita vostè bé?
Menin deide idea poliadeo... Bé, en realitat cal cantar, com es cantava amb Homer... Meeenin deide deeea poliaadeo...
El crec.
Stone em va contractar. Era gran i no acabava mai el llibre. Així que el vaig trucar i li vaig dir: "Tens por d'acabar el maleït llibre perquè creus que moriràs quan l'acabis, però et moriràs igual, així que acabal ja!".
Sona convincent.
Va ser un gran llibre i un supervendes. Vaig aprendre que si una gran editorial paga molt per un llibre, el col·loca bé a tot arreu i es ven encara que el títol sigui El judici de Sòcrates, però si no el paga bé, no el col·loca bé, no el promociona bé i no es vendrà.
Què va venir després?
Vaig arribar a representar a dotze bons autors, però no tenia ni fotocopiadora i jo posava personalment fins i tot els segells. Així que vaig demanar un crèdit de 100.000 dòlars -que va avalar la meva mare, les coses com són- i vaig buscar socis a Londres.
Per què?
Pots guanyar-te la vida només amb bons llibres, però necessites dues coses: treballar a llarg termini creant un bon fons editorial i internacionalizar-te. Si no, ets titella de distribuïdors, abans Barnes&Nobles o avui Amazone, que t'empenyen a la lògica a curt termini de la loteria del supervendes.
Com va aconseguir evitar aquesta loteria?
Seguia llegint només llibres que m'interessaven, per això em vaig fixar en Salman Rushdie.
Pas mal.
Em va entusiasmar un text seu sobre els Bhutto. Li vaig demanar ser el seu agent. Va passar de mi. Llavors me'n vaig anar a Karachi i allà vaig aconseguir convertir-me en agent de Benazir Bhutto. El vaig trucar des del Pakistan i l'hi vaig dir. Això el va fer dubtar i vam quedar a Londres. Així em vaig convertir en el seu nou agent, just quan escrivia un nou llibre: Els versos satànics.
Bingo!
Per descomptat, també ens va ajudar una mica la promoció dels aiatol·làs.
A Rushdie li va sortir caríssima.
El vaig recolzar dia a dia en la seva contínua fugida i en les negociacions amb Teheran. Vaig aprendre que els polítics van i vénen, però els banquers -els de veritat- es queden. A l'Iran i a tot arreu. Així que havia de pactar la solució definitiva amb ells.
Com va aconseguir després la seva envejable cartera d'escriptors representats?
Ens entenem, perquè creuen com jo que Shakespeare és i serà millor que Danielle Steel. I jo crec com ells en deixar alguna cosa que valgui la pena. Per això ja tinc successora, una altra agent que en el seu dia també buscarà un altre que continuï la nostra feina. Perquè el que fem val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada