Ressenya: La Suma de los Días

Títol original: La Suma de los Días

Autor: Isabel Allende

Editorial: Random House Mondadori

Segell: Areté

Any de publicació: 2007

Número de pàgines: 364

Sinopsi

A les pàgines d'aquest llibre, Isabel Allende narra amb franquesa la història recent de la seva vida i la de la seva peculiar família a Califòrnia, en una casa oberta, plena de gent i de personatges literaris, i protegida per un esperit. Filles perdudes, néts i llibres que neixen, èxits i dolors, un viatge al món de les addiccions i altres a llocs remots del món a la recerca d'inspiració, al costat de divorcis, trobades, amors, separacions, crisis de parella i reconciliacions. També és una història d'amor entre un home i una dona madurs, que han superat junts molts esculls sense perdre ni la passió ni l'humor, i d'una família moderna, esquinçada per conflictes i unida, malgrat tot, per l'afecte i la decisió de tirar endavant. Aquesta és la família que vam descobrir a Paula i que prové dels personatges de La Casa de los Espíritus. Una obra al temps emotiva i escrita en el to irònic i apassionat que caracteritza l'autora, en la qual ens entrega la suma dels seus dies com a dona i com a escriptora.

Opinió Personal

Aquest llibre, que és més unes memòries que una biografia, està escrit en forma de carta i està dirigit a la filla de la Isabel Allende, morta fa 20 anys. Està narrat amb un estil molt amistós i íntim, que el lector pot interpretar com si realment estigués llegint una carta que Isabel Allende li enviés a la seva filla Paula.

El llibre és molt amè, i tot i que hi ha passatges molt tristos (on jo vaig plorar a mars, Isabel sempre m'ha fet plorar en el tema de Paula), també hi ha trossos molt divertits i estrambòtics en els que no he parat de riure. 

El llibre en general m'ha agradat molt, però crec que s'ha de ser una mica xafarder per poder disfrutar-lo del tot, perquè el llibre explica fil per randa el que li passa a la seva família durant almenys 15 anys. Amors, desamors, baralles, retrobaments, problemes, i un llarg etcètera. No puc evitar pensar com els familiars de l'escriptora han hagut d'aguantar resignats el tenir la seva vida publicada en un llibre. I tot i que el llibre especifica perfectament que van donar el seu consentiment, a mi personalment no m'agradaria. 

La manera d'escriure d'Isabel Allende fa que senti com si conegués la seva família íntimament, de tota la vida. He patit amb els seus problemes, i he celebrat amb ells les seves alegries. També he sentit força (o molta) incredulitat sobre la mateixa escriptora, per algunes bogeries que ha fet al llarg de la seva vida. 

També he sentit molta simpatia pel marit de la Isabel, en Willie, que ha passat de tot amb la seva dona: ha hagut d'escoltar les seves crítiques i ha conviscut amb la seva nombrosa tribu (que no sempre és fàcil), però també ha tingut el seu amor i recolzament incondicional, i una font de diversió inesgotable. M'agrada sobretot el fet que la Isabel i en Willie han tingut una relació llarga a base de superar els entrebancs que els hi ha posat la vida. No tot és fàcil, i això, diu l'escriptora, es supera amb paciència, aprenent dels errors i amb moltes hores de teràpia. 

Un dels punts que més destacaria del llibre és la manera d'escriure que té aquesta dóna, que em manté enganxada als seus llibres fins que els acabo. Té un estil molt personal, agradable i apassionat, que catapulta el lector dins del llibre. 

Un altre punt a favor és l'autocrítica. Aquest punt és bastant subtil, perquè Isabel Allende sembla una persona amb caràcter, i li deu costar reconèixer-ho. Però ens fa veure els errors que ha comès en les accions i reaccions de la gent que té al seu voltant. Suposo que és allò que diu l'autora que fan els xilens: ells es poden criticar a ells mateixos, però pobre del que critiqui als xilens. 

Vàries vegades durant el llibre Isabel explica que la relació amb el seu fill ha estat tensa en alguns moments perquè ella es posava massa en la seva vida, o amb la manera d'educar els nets. O que alguns problemes de parella que ha tingut amb el seu marit han estat perquè ella es posava en l'educació dels fills d'en Willie. 

Els moments més durs del llibre han estat sens dubte el tema de la mort de la seva filla Paula, que me'ls he passat plorant, i els de la filla d'en Willie, Jennifer, que va desaparèixer després de molts anys d'addicció a les drogues. 

En aquest aspecte es pot veure clarament com l'autora ha anat superant la mort de Paula, i si bé és veritat que sempre durà la pèrdua, el dolor i la tristesa amb ella, amb el pas dels anys aquests sentiments s'han calmat i no són tant aguts com abans (com explica en el llibre de Paula, on l'autora es sentia morir pel dolor de la pèrdua). 

Com sempre, el llibre està dotat de personatges entranyables i formidables, que m'han meravellat i que a vegades m'han fet sentir una mica incrèdula. Com ara la Abuela Hilda, que és l'àvia adoptada de la família, perquè no té llaços de sang amb l'escriptora, però que l'ha tractat sempre com si fos neta seva. O la xinesa Lili, que va ser una esposa per encàrrec, i que es va casar sense conèixer el seu marit. 

En conclusió, aquest llibre m'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé llegint-lo, i ja espero amb candeletes el pròxim llibre d'Isabel Allende, que si no surt aviat, n'hauré de rellegir algun, perquè m'ha entrat mono dels seus llibres.