Ressenya: Obsidian

Títol original: Obsidian

Autor:  Jennifer L. Armentrout

Editorial: Plataforma Neo

Any de publicació: 2012

Pàgines: 446

Sinopsi

Quan ens vam traslladar a West Virginia, just abans de l'últim curs d'institut, creia que m'esperava una vida avorrida, on no tindria ni internet per actualitzar el meu blog literari. Llavors vaig conèixer al meu veí, en Daemon. Alt, guapo, amb uns ulls verds impressionants... i també insofrible, arrogant i malcriat. 

Però això no és tot. Quan un desconegut em va atacar, en Daemon va congelar literalment el temps i em va confessar que no és del nostre planeta. 

Sí, ho heu llegit bé. El meu veí és un alienigena sexi i inaguantable  Resulta que, a més, ell i la seva germana tenen una galàxia d'enemics que volen rober els seus poders. I, per si fos poc, ara la meva vida corre perill pel simple fet d'estar a prop d'ells. 

Opinió

El ganxo d'aquest llibre són els dos personatges principals, la Katy i sobretot en Daemon. Tot i que la trama i l'escriptura són bastant bàsiques la història atrapa moltíssim. Feia molt de temps que un llibre juvenil no m'agradava tant, però també és veritat que els llibres romàntics juvenils en general fan pena. 

En aquesta història s'hi poden reconèixer perfectament traces de twilight en almenys la primera meitat del llibre (noi especial coneix noia, hi ha atracció però també s'odien, la protagonista busca explicació a fenomens estranys fins que ell li confessa tot), però sorprenentment el llibre agafa rumbs diferents i més interessants. 

Parlem del més important: els personatges. La Katy és una freaky dels llibres que és tímida i poqueta cosa fins que es troba amb en Deamon, un tiarrón. Ejem, si si un tiu que està boníssim i que només té 17 anys. Ell només fa que incordiar-la i ser borde amb ella  fins que aconsegueix que ella perdi la seva timidesa i es creixi davant d'ell. 

Ja sé que tots estareu pensant: què té d'especial tot això? Doncs bé, els diàlegs són entretinguts, les reaccions de frustració de la Katy són divertidíssimes, com es van coneixent i "odiant"  i la química que hi ha entre en Deamon i la Katy són genials. És deliciós sense arribar a ser empalagós. 

Com no pot ser de cap altra manera tenim la nostra tanda de dolents, els Arum. Són el contrari del que és en Deamon (els seus archienemics) i només busquen matar-los i fer-se amb els seus poders. Evidentment la Katy queda enredada en tot el problema, bastant previsible que l'heroïna dèbil vulgui salvar el món. Aquí em vaig quedar una mica decebuda perquè això més uns dolents súper dolents és massa poc original i l'autora havia fet una bona feina fins a aquest punt, havia aconseguit que el llibre destaqués. Perquè en serio, els súper dolents estan bastant trillats a aquestes altures. 

Deixant això de banda és un llibre amè que no impacta per la seva originalitat però que s'allunya dels lios adolescents típics de les sèries que hem vist a les llibreries últimament. Una lectura fàcil perfecte per un diumenge a la tarda.