Repte literari 24. Personatge a qui la seva mort t'hagi fet plorar

Per fiiiii arribo a l'última entrada d'aquest repte/joc que se m'ha fet etern! Toca l'entrada més trista de totes, no obstant. 

Un personatge a qui la seva mort m'hagi fet plorar... ho tinc claríssim. Potser és l'entrada més fàcil per a mi. Però malauradament no és un personatge, sinó una persona real. 

Estic parlant del llibre Paula, de l'escriptora Isabel Allende, i narra la història de la mort de Paula, la seva filla.

Aquesta història em va trencar, i vaig plorar a llàgrima viva fins a l'última pàgina. Sanglotava i tot! Semblava que se m'hagués mort algú a mi. És un dels llibres més tristos que he llegit mai.

Fa anys que el vaig llegir, tot i així sempre que el recordo se m'encongeix el cor. Brutal i sincer, el llibre narra com és la mort d'una filla per la seva mare. 

Tenía que haber sido un canto de dolor por su hija Paula, muerta a los 28 años en trágicas circunstancias. Sentada a los pies de la cama en la que yace su hija, sumida en un larguísimo coma que finalmente resultó irreversible, la intención primera de este libro era guardar la memoria común. "¿Cómo serás cuando despiertes? ¿Tendrás memoria o tendré que contarte pacientemente los veintiocho años de tu vida y los cuarenta y nueve de la mía?". Pero el recuento de los recuerdos de infancia y los secretos comunes no tarda en convertirse en una especie de exorcismo contra la muerte, al que poco a poco van sumándose los restantes miembros del clan familiar y las circunstancias históricas y personales de cada uno de ellos, hasta configurar un apasionado canto a la vida. La conmoción creada por "Paula" provocó una verdadera avalancha de cartas, poemas y testimonios de solidaridad y consuelo por parte de miles de lectores algunos de los cuales fueron recogidos en un volumen titulado "Cartas a Paula".

A La suma de los días Isabel Allende explica, entre d'altres coses, com se sent sobre el tema de la mort de la seva filla amb la visió que dóna el pas dels anys.