Diana Wynne Jones

Diana Wynne Jones va néixer el 1934 a Londres i va ser, en paraules de Neil Gaiman, -la millor escriptora de llibres de màgia per a lectors de totes les edats-. Potser la coneixes pel "El castillo ambulante", que Miyazaki va adaptar a la gran pantalla el 2004. És, probablement, una de les seves millors novel·les, i la pel·lícula va fer que molts lectors descobrissin l'autora i que algunes editorials decidissin publicar més llibres seus. Tot i així, en front als més de 40 llibres que va escriure, només dotze s'han traduït al castellà (i em sembla que cap al català), i quasi la meitat estan descatalogats o són molt difícils de trobar. 

La seva vida

Diana va tenir una infància difícil, i ella mateixa reconeix que hi va haver tres factors de la seva infància que la van fer ser com era, i que la van influenciar en les seves obres: l'estreta relació amb les seves germanes, el poc temps que els hi dedicaven els seus pares, i els pocs llibres que hi havia a casa seva.

Una de les coses que més la va marcar va ser algo que li va dir la seva mare: que ella, Diana, era la filla lletja, quasi delinüent, però que era llesta; igual que la seva germana Isobel era la guapa i tenia fusta de ballarina, i la més petita de les germanes, Ursula, tenia talent com a actriu. 

Diana va cuidar de les seves germanes com si fos una mare, ja que els seus pares quasi no els hi feien cas i les tenien vivint en una caseta de cap que hi havia a la finca de casa seva, soles. Aquesta responsabilitat, va confessar l'autora, moltes vegades resultada aclaparadora.  

Tot i que el que la seva mare havia dit d'ella (que era lletja, quasi delinqüent, però llesta), va decidir que la seva filla gran estudiaria a Oxford com ella. D'aquells anys va dir que la universitat estava -plena de gent amb una opinió massa alta de si mateixa i que consideraven les dones dels acadèmics ciutadans de segona-. Tot i així va tenir l'oportunitat d'assistir a les classes de C. L. Lewis i Tolkien. 

Allà Diana va conèixer el que seria el seu marit, John Burrow, i a l'acabar la universitat es van casar. Van tenir tres fills: Richard, Michael i Colin; una nova família, aquesta vegada normal, que li va fer adonar-se de fins a quin punt la seva vida anterior havia sigut estranya. 

Quan estava embarassada del seu primer fill, i havia de fer respòs al llit, va aprofitar per llegir els llibres d'El Senyor dels Anells, que li van fer adonar-se que es podien escriure llibres de fantasia llargs. 

Diana es va passar la vida escribent, simplement perquè no era feliç de cap altra manera. Inicialment totes les editorials van rebutjar els seus manuscrits, però a principis dels anys 70 va conèixer a Laura Cecil, que es va convertir en la seva agent i una bona amiga durant la resta de la seva vida. El 1977 "Una vida mágica", la primera part de la saga de Chrestomanci, va guanyar el premi que el diari anglès The Guardian concedeix anualment. Més endavant va ser candidata al Children's Book Award, i va guanyar varis premis de novel·la fantàstica. 

El 2004 Miyazaki va adaptar a la gran pantalla Howl's Moving Castle, i la seva popularitat va pujar espectecularment. El 2007 va rebre el World Fantasy Award per tota la seva carrera. 

Diana va morir el març de 2011, a l'edat de 77 anys, de càncer de pulmó. Va deixar una novela pendent de publicació, Earwig and the Witch, i una altra inconclusa.

Alguna de les seves obres més conegudes

Los mundos de Chrestomanci són una sèrie de 7 llibres , escrits entre 1977 i 2006. És la seva sèrie més coneguda arreu del món, tot i que a Espanya no van tenir èxit i es van descatalogar ràpidament. Chrestomanci no és un nom propi, sinó que és un títol. El títol que se li dóna al mag més poderós del món, aquell que comprèn totes les seves vides en una sola i que per això té el poder de viatjar entre mons i la responsabilitat de corregir els errors de funcionament per garantitzar l'ordre en tots ells. En cada un dels set llibres, veurem una de les vides del Chrestomanci del moment: Christopher Chant. 

La sèrie de Howl, consta de tres llibres, el més conegut dels quals és El castillo ambulante (Howl's Moving Castle), escrit l'any 1986. La segona novel·la, The Castle in the air, quasi no té relació amb el primer llibre, ja que només estan connectats perquè apareixen alguns personatges del primer llibre cap al final de la novel·la. Passa el mateix amb el tercer llibre, House of many ways, escrit l'any 2006. 

En el llibre Howl's Moving Castle, ens trobem amb Sophie, una noia normal, la gran de tres germanes. Viu amb el seu pare i la seva madrastra, treballant en el negoci familiar, una sombrereria. Però quan el seu pare mor, tot canvia. La seva madrastra, que sempre havia cuidat d'elles, decideix separar-les perquè no les pot mantenir. Una se'n va a estudiar màgia, l'altra se'n va a treballar en una pastisseria, i Sophie es queda a la sombrereria, sense cap esperança de canviar el seu futur avorrit. 

Però quan la Bruixa dels Erms entra a la seva botiga, és per llençar-li una maledicció que la converteix en una vella arrugada de 90 anys. 

Sophie fuig sabent que no pot quedar-se a casa seva amb aquesta aparença, i se'n va cap als Erms per buscar la cura per la seva maledicció. És en aquest moment quan es troba amb el castell del mag Howl. 

Adaptacions a la gran pantalla

He de reconèixer que a Diana Wynne Jones la vaig conèixer gràcies a Miyazaki, aquest gran artista que ha fet les millors pel·lícules d'animació mai vistes. Segurament el coneixereu per la pel·lícula El Viaje de Chihiro, o per La Princesa Mononoke. 

Doncs bé, Diana va veure la seva popularitat multiplicada per deu quan Myiazaki va estrenar la seva pel·lícula als cines, basada en el seu llibre How'ls Moving Castle. 

La pel·lícula molt fidel al llibre no és, de fet, Miyazaki sembla descubrir-hi un miler de matisos nous. Però la història inicial (ja veureu més endavant el perquè dic inicial) és la mateixa, amb els mateixos personatges. Hi trobem a Sofie, Howl, Calcifer, la bruja del Páramo, etc. Els personatges secundaris a la pel·lícula no tenen tant protagonisme (fins i tot algun pateix un canvi de sexe), i cap a la meitat de la pel·lícula te n'adones (si has llegit el llibre) que la història no va pel mateix camí. O sigui que el llibre i la pel·lícula comencen en el mateix punt però acaben sent dos històries completament diferents.

No em sol passar això de veure primer la pel·lícula que el llibre, però va ser perquè no sabia que aquesta en concret estava basada en un llibre. Per això he de reconèixer que m'agrada mil vegades més la pel·lícula que el llibre. Howl em va robar el cor, Sophie em va irritar al principi i em va encantar al final, i Calcifer simplement és el millor personatge de la pel·lícula.